Un cop va acabar d’escriure Venice, si Jan Morris escrivia un altre llibre sobre Venècia seria aquest. Si el primer es centra en la ciutat, aquest es centra en l’expansió marítima i posterior retirada, així com la influència, més o menys perdurable, que va exercir sobre les seves colònies. No tracta les possessions venecianes al continent, ni tampoc la intervenció de Venècia en les guerres d’Itàlia de finals del segle XV fins passada la primera meitat del XVI.

El llibre comença pel punt de la història on Venècia abruptament passa de ser una ciutat comercial amb comunitats a tot el Llevant a convertir-se en un imperi a la Mediterrània. El fet que ho permeté va ser la Quarta Croada, que l’astúcia del doge Enrico Dandolo va convertir en una expedició que atacà i derrotà Constantinoble i va permetre a Venècia quedar-se amb un botí immens (i n’és un bon exemple la Quadriga que presidia l’hipòdrom de Constantinoble i ara es pot trobar a la basílica de Sant Marc) així com les illes més ben situades per potenciar el seu comerç. Va consolidar la seva posició a Dalmàcia i sobretot va obtenir les illes de Creta i Negroponte i les colònies de Modona i Korone al Peloponès, com així com altres bases estratègiques per al control de les rutes marítimes entre oest i est. Venècia va ser així capaç de crear una àmplia xarxa de colònies que sortien de la península d’Ístria cap al mar Negre.

Venècia va buscar una fórmula intel·ligent per tenir un domini efectiu dels territoris que havia guanyat sense haver de destinar massa recursos a la seva defensa i manteniment. Algunes illes van passar a ser controlades per nobles famílies venecianes però sota una supervisió propera per part de la república. Els llocs més estratègics, com Creta i Xipre, estaven sobre control directe de la ciutat.

A partir d’aquest punt, la història de la presència de Venècia en la Mediterrània oriental essencialment és la de les set guerres i múltiples escaramusses addicionals entre venecians i otomans, i que es poden resumir en la conquesta al llarg de 322 anys dels territoris de la república per part de l’imperi otomà. De tant en tant apareix una victòria veneciana – com la guerra de Morea (on un morter Venecià va fer esclatar el polvorí que el turcs tenien al Partenó) o la batalla de Lepant – que limità el curs habitual dels esdeveniments. I si be a mida que els venecians perdien possessions, amb ingeni n’incorporaven de noves que les substituïssin, la tendència cap a la pèrdua de territori i la decadència econòmica i militar era clara. Un ciutat de 170.000 habitants en el seu apogeu no podia resistir de forma sostinguda un imperi amb més de 10 milions d’ànimes i amb els peus a tres continents.

Creta estava sota domini directe de Venècia, però aquesta circumstància no millorava la vida dels grecs que ja hi vivien, ans el contrari; qualsevol resistència era brutalment eliminada, el règim feudal i l’esclavatge eren la base de l’economia i la religió ortodoxa era perseguida com heretgia per part dels catòlics venecians. Però també els artistes locals van produir obres de talent, i l’illa serví d’asil temporal de la inteligentsia bizantina que va fugir de Constantinoble quan la ciutat caigué en mans del turs el 1452. Creta també va sucumbir el 1669, després d’un setge de vint-i-dos anys de la ciutat fortificada de Heraklion.

Molt més dura va ser la breu ocupació veneciana de Xipre iniciada el 1474 (poc després de que la República perdés Negroponte front els otomans), el qual era un país ric regnat per antics croats. El primer que va fer l’administració Veneciana fou inspeccionar les nombroses fortaleses que s’escampaven per l’illa i, després d’avaluar la seva vàlua militar, destruir-les perquè no podien resistir un atac amb canons. Més de la meitat de la població va acabar com a serfs agrícoles, i la riquesa produïda anava en la seva totalitat a mans venecianes. La classe comerciant va anar abandonat l’illa cap a llocs que oferissin més oportunitats. Els venecians no confiaven en una gran part de la població de l'illa; una directiva establia que, en cas d’atac turc, s’internés a jueus, coptes, maronites, sirians i armenis. Quan el 1570 van atacar els otomans, la defensa de l’illa va recaure quasi majoritàriament en la minoria veneciana. Sovint la població grega rebia als invasors amb alleugeriment i fins hi tot com a llibertadors. La rendició de l'última fortalesa - Famagusta- va ser seguida de la mort per tortura del seu governador venecià -Marco Antonio Bragadino- i de la major part de la guarnició.

En l’Adriàtic, la presència de Venècia va ser més intensa i més prolongada en el temps, no sols amb enclavaments, sinó també amb l’escola de nàutica de la República i residències de la noblesa, encara que aquest mateix mar estava sovint infestat de pirates, fins al límit que es van haver de crear rutes per terra pel comerç entre Venècia i Istanbul. La influència veneciana es nota principalment en l’arquitectura i urbanisme de molts pobles de la costa dàlmata; en altres àmbits però, aquesta ha desaparegut totalment, fruit dels esforços de l’estat iugoslau per fer desaparèixer allò que considerava aliè.

L’últim capítol l’autor torna a Venècia i està dedicat al botí acumulat al llarg dels segles a la ciutat, i que hom pot veure en una visita. Els motius que Canova adduí per restituir la Quadriga a la façana de la basílica de Sant Marc sembla que no són d'aplicació en altres obres d'art, com la dels Quatre Tetrarques, provinents de Constantinoble.

La presència catalana en aquesta història apareix dues vegades; la Gran Companyia dels almogàvers com a mercenaris a sou dels bizantins, i també però com a pirates a la mar Adriàtica.

L’autor sovint relata com eren el llocs sota domini venecià i com es trobaven quan va escriure el llibre (1980). Alguns dels relats de l’època de l’autor, com els viatges de cap de setmana del iugoslaus a Itàlia per comprar i respirar una mica de llibertat, són anacronismes que contemplats des de 2019 aporten valor afegit al llibre. I hom sospita grans transformacions degudes al turisme a la costa dàlmata, Grècia i les illes que han contribuït poc a la conservació del llegat venecià.

L’estil del text és semblant al de Venice, encara que aquí la definició més clara del tema del relat l’obliga més a anar per feina. El resultat és una lectura més fàcil, els adjectius menys nombrosos i més entenedors, i com sempre el sentit de l'humor de Jan Morris apareix aquí i allà. Es una aproximació amable a la història de l’imperi venecià, on les rudeses de la colonització no impedeixen que l’autor faci un saldo positiu de la civilització veneciana. ( )

This excellent book starts briefly at Venice but moves to Constantinople where the Venetian Empire was created with the conquest of Constantinople by the Fourth Crusade. The book then begins to move west telling the story of each Venetian acquisition, usually ending with Turkish conquest. Along the way you learn about the frequent misdeeds of the Venetians and the remains of the Venetian presence to be seen today (e.g., Euboea, Cyprus, Crete). At the same time that Morris tells us the local history of each island or port, she tells us of her observations as a traveler today (or rather 40 years ago). The westward moving history is at the same time a sea voyage by Morris. And you end up in Venice again, this time looking at the sites in Venice in the context of what has gone before in the book. There is a lot packed into the small book because the Venetian empire was in many exotic locales with their own peculiar histories, cultures and environments. Read this book and then take it with you on your travels. ( )

much more of a history than a travelogue. We'll researched and constructed, a window on the city of Venice and it's imperial past ( )

Oh Dear – it must be me

For the first time in over 25 previous enjoyable readings of this author’s many books; I just did not like this book. I have been mentally stretched by some of her other works – I found Trieste And The Meaning Of Nowhere a bit of a melancholy struggle- and got as lost in the historically ‘learned’ details as I did with Patrick Leigh Fermor’s work Mani, but I eventually enjoyed reading both books. Venetian Empire however, failed to engage.

I am puzzled as to why this should be so, and I suspect the problem lies with me as much as with the rather dislikable Venetians, robbing, plundering, consorting with Islam while betraying and deserting their Greek populations.

As I positively devoured her other works, particularly the Pax Britannica series and her travel narratives, I was looking forward to this book and feel an almost disloyal in having to recommend that any new Morris reader start with any of the other titles before delving into this heavy tome – and even the title deceived me, this is not a travel narrative, not a journey, and certainly not a voyage.