M'ha agradat la història de la relació que estableix l'autora amb la perruqueria del seu barri regentada per una família xinesa, de mica en mica la relació es fa cada cop més profunda i entre ella i la Weling creen una amistat vertadera. Les barreres culturals cauen i el vincle cada cop és més estret. Per a mi ha estat tot un descobriment que el fet de pintar-se les ungles i fer-se les mans pugui esdevenir un ritual sanador, m'han agafat ganes de provar-ho.
El llenguatge també està treballat, l'intent de reflectir com ens poden entendre les persones malgrat hi hagi carència d'expressió en un llengua, reproduint diàlegs gramaticalment pobres però que permeten entendre's.

El que m'ha semblat una mica forçat és la introducció de l'explicació de la història de la comunitat xinesa als Estats Units, el tema és prou interessant com per dedicar-hi un llibre sencer i no fer-ho de pressa i corrents, i de forma sobtada sense que la història ti'hi porti. Igual quan de sobte ens parla de la guerra del Vietnam, la retirada de les tropes i dels vietnamites que havien estat afectes als americans i la història de la Tippi Hendren amb l'Alfred Hichcock, per anar a parar que van crear la cadena dre Nail Salon per tot el continent americà i actualment extesa a tot el món. El mateix podríem dir de l'Associació Glamour Gals, amb joves voluntaris pintant les ungles a persones grans. O l'experiència d'un saló a Calcuta. Són afegitons molt forçats. ( )

Per descobrir què hi ha darrera les persones, o grups de persones a les quals apliquem de forma inconscient certs estereotips. M'ha agradat el llenguatge i com està escrit -a vegades he "sentit" massa la veu de l'escriptora amb les seves cròniques a la tele. També descriu molt bé aquests microcosmos que són certs tipus de botigues o negocis on s'hi ajunten diferents vides i cultures que si no fos aquí, no es trobarien. M'ha agradat els salts que fa entre capítols, però potser en algun cas això trenca el ritme del llibre i potser arriba a ser massa pedagògic per explicar certa història que encaixa en el fil de l'autora. . ( )

No es pot dir que no m'hagi agradat, al revés, alguns passatges els he trobat magnífics i l'estil narratiu original i el llenguatge treballat, però hi ha un cert missatge moralitzant que no m'ha fet el pes, per molta raó que tingui l'autora i pel molt respecte que es mereixi la migració xinesa, i tota. En alguns moments se'ls santifica, com si el fet de ser estrangers, de passar-ho malament (ser immigrant és duríssim, i tant!) els fes "bons": algun defecte deu tenir aquesta família, alguns altibaixos la seva relació, tota aquesta part queda obviada i fa la història menys creïble.
He descobert coses, dels xinesos, dels americans, dels catalans, però m'ha faltat alguna cosa per acabar-me d'enamorar del llibre. ( )

Que algú de l’altra punta de la terra faci el cop de cap de venir a viure al teu país. Que et triï a tu per veí. Que faci créixer els seus fills en la teva llengua perquè estimin el que tu estimes. I que aquest algú que treballa en una perruqueria dotze hores al dia, sis dies a la setmana, amorrada als teus peus, a les teves mans i als teus cabells, tingui la generositat d’explicar-te el seu món.

Hi ha un bon pessic de la Xina de la Wenling, aquí dins. Un bon pessic de la província de Zhejiang, d’on va venir un dia de fa deu anys. Però hi ha més perfums d’arreu, en aquesta casa de manicures, esquilades i permanents. Hi ha jubilades de Gràcia, joves tossudes, una embarassada enamorada, llàgrimes de la guerra del Vietnam, productes de cosmètica francesos, injustícies forjades a Amèrica i racisme ben empeltat.

Per això n’hi diuen ca la Wenling: perquè la modèstia de fora amaga una autèntica reserva d’humanitat, un catalitzador que arrenca confidències, desenterra tragèdies i fa esclatar riallades. Un centre d’intercanvi d’afectes que fa tant servei al barri com l’ambulatori, l’escola o el mercat.