He llegit aquesta obra d'en Isidre Grau. Si bé es cert que en alguns moments del bell mig del llibre m'ha captivat, he de dir també que m'ha costat molt d'entrar-hi. No és fàcil entendre aquest "Don Juan" uns mica senil babau i banyut i alhora deixar-te corprendre de les seves turbulències anímiques i sentimentals.
Potser per gaudir abastament de tot això fa falta ser més jove del que sóc. No sé.
L'obra te certament una gran coherència narrativa i el llenguatge és
de factura, preciós. La forma, també, amb l'ús adequat i sempre apropiat d'alguns "flash backs".
Tot això crea una tensió que va creixent a mesura que l'argument es desenvolupa. És aquí, en aquest espai precís de l'entorn argumental que s'introdueixen algunes figures (mare i filla) que no he acabat d'entendre i que m'han semblat fins al final de l'obra com "extres" a tot l'argument i que, segons el meu criteri, el fan massa feixuc.
Deixant de costat aquestes consideracions molt particulars, és tracta d'una obra intensa amb una aproximació psicològica molt valuosa al fet pictòric.
Estic molt content d'haver-la llegit, encara que amb aquest autor m'ho passi millor amb els seus meravellosos contes del recull"La pell dels anys"
Miquel. juliol 2010 ( )