Molt aviat, l’ordit i la trama que construeixen el substrat d’aquesta petita peça d’art rebel·len una senzillesa d’exposició que dilueix qualsevol temor a enfrontar-se amb un relat farcit d’esplèndides i barroques descripcions de llocs, personatges o estats d’ànim, o trufat amb atrevides i fosques metàfores, o bé contínuament esquitxat amb arcaismes i localismes. Res d’això, i no perquè n’hi manquin, sinó perquè hi onegen en la seva justa mesura, breus pedres semiprecioses i algunes de precioses que engalanen amb cura el seriós teixit que el modista ha cosit en aquest vestit perfectament entallat.

Abans d’arribar a un terç de l’escrit, l’autor demana consideració al lector per a un relat que ell qualifica de petites anècdotes intranscendents. Valga’m Déu! No m’ho espatlli, home. Si m’està delectant amb el suau vaivé de les seves paraules i m’està pentinant els sentiments com una mainadera ho faria amb els rinxols d’un nadó! No s’aturi, segueixi així, sis plau.

Afortunadament no ho fa, persisteix i segueix bressolant-me amb la seva exquisida prosa, gens afectada i, no obstant, rica en petits tresors dispersos entre les línies: ara unes tonalitats, ara unes emocions, ara uns paisatges.

Això sí, augmenta el gruix argumental en diverses direccions: el paradís de la infantesa, el fat dels perdedors de la guerra civil, l’administració de la injustícia, el despertar incipient i inconscient de l’atracció sexual, el començament del llarg trànsit no desitjat del nen a l’adultesa, el sentiment de no haver escoltat o fet més pels pares... En un parell de centenars de pàgines en té prou per retratar un món i explicar el seu enderroc, per on hi circulen dues dotzenes de personatges molt contrastats.

Hi ha hagut moments, paràgrafs, en els que m’he sentit vivament identificat. Algunes coincidències no resulten estranyes ja que nasqué només cinc anys abans que jo; per exemple, compartim l’interès, de nens, per l’obra d’en Jules Verne (vaig visitar fa uns anys el museu que Nantes li ha dedicat), en particular, explica la seva preferència per la novel·la «La isla misteriosa»; doncs, ves per on, és l’únic llibre que he llegit dues vegades en ma vida. També fa referència a aquells inefables tebeos, com el Capitán Trueno o Hazañas Bélicas, quina aparició setmanal esperava jo amb delit. No diguem ja els serials i programes de ràdio com el de la Señora Francis: ‘... querida amiga...’

El paper de l’església, els silencis a casa, el sotmetiment de les dones, la pobresa –tan espiritual com material– de tanta gent, la parella de la guàrdia civil com a rerefons d’un quadre social que res podia pertorbar. Quants records m’ha rebobinat i que, estranyament –o potser no–, segueixen molt amagats al cor de cadascú. Cal mirar endavant, se’ns diu. El que em preocupa és que allí al davant cada cop hi veig més allò que semblava que havia quedat enrere.

Si hagués de triar un sol dels elements que es desenvolupen a la novel·la, sense dubte escolliria la narració dels breus, escassos i inacabats encontres amb la nena que el fascina. Estan deliciosament tractats, replicant en poques paraules, magistralment, els sentiments de desconcert, inquietud i estranyesa que tots hem experimentat quan una nena deixà de ser, per primera vegada, un ésser babau, molest i prescindible.

NOTA. L'autor d'aquesta ressenya és el meu amic Pere Huguet, gran lector. ( )